Prosa

Póquer

Escrito por

Una luz tenue. Mínima. Prácticamente a oscuras, si no fuese por ese foco de iluminación austera, central, barroca. Humo de tabaco. Ceniceros a punto del desbordamiento por exceso de colillas. Estrategias, astucias, interpretaciones, rostros que juegan con los silencios. Lo importante no son las cartas con las que se juega. El azar es sólo azar. El individuo, aquí como en la vida, reta al destino. La lucha por la libertad, otra vez.

Buscar la escalera de color es jugar al máximo, jugar en sentido estricto. Es jugársela. O todo o nada. El conformismo es ese punto medio de Aristóteles. Es la cobardía utilitarista, que, por cierto, tanto funciona. Es ese café manchado por leche. Es un sabor de aromas artificiales. Es un sí pero no. Es buscar la heroicidad pagando un precio rebajado. Es la muerte de la radicalidad. Y, quien quiere ganar, tiene que aceptar que la esencia del triunfo lleva consigo la enorme posibilidad de la derrota.

El individuo sólo existe cuando actúa como individuo. Pasar desapercibido, intentar no molestar a ningún polo opuesto, comer de todos los platos. Eso, exactamente, son los perros. El hombre que quiere encontrar una escalera de color se arriesga, pide tres cartas si es necesario. El riesgo no es la consecuencia, es el camino, es la metodología a seguir. Ni siquiera el resultado es tan importante. Por fin, la forma supera aquí al fondo, porque la forma es un fondo, es esencial por sí misma, no necesita de un discurso para justificarse.

Esa luz tenue, esa oscuridad relativa, ese humo que enrojece los ojos, ese cansancio de café y whisky. Ese póquer en el que perdí todo, el coche, los siete mil euros, las propiedades familiares. Ese póquer en el que jugué. Ese póquer en el que podría haber ganado. Ese riesgo que la libertad reclama.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

13 Comments

  • O sigui: qui no s’arrisca, no pisca.

  • Ja ja ja. Seria una bona conclusió, si.

    Gràcies per llegir el meu relat.

  • Realment molt bo. Felicitats

  • Gràcies, PTK

  • Ei, molt bo Albert!

  • Gràcies, Ramon

  • M’agradaria que t’extenguessis en lo de la radicalitat.

  • Extenderme?
    Bueno, en otro relato, quizás.
    Sólo puedo decir que demasiada gente ha hablado, últimamente, en contra de la radicalidad. Y la radicalidad es vital para vivir, digo vivir y no sobrevivir, ojo,

  • si, però la radicalitat ha de ser responsable perquè sinó podem entrar en situacions molt conflictives. Radicalitat vista desde un punt de vista pasional o més aviat racional?

  • Estic completament d’acord amb aquesta distinció entre viure i sobreviure. Fa temps que crec que s’hauria d’explotar molt més. LA gent, diguem-ho aixi en general, no la té massa en compte. De fet penso que malgrat tindre’n les dues paraules, les nocions es veuen confoses… és que es pot viure plenament enmig de l’escassetat, i, en canvi, portar una supervivencia de luxe…. bonic concepte, “supervivencia de luxe”… no serà al cap i a la fi el que la societat de consum i de l’espectacle “vol” per nosaltres… No, si material per a rollos mentals n’hi ha de sobres!
    ciao

  • Radicalitat i conflicte no són termes analítics. Vull dir, que pot haver-hi radicalitat sense conflicte (en aquest cas, i només en aquest cas, diem conflicte a actes violents). Veure el casos de : Buda i Gandhi.
    L’altres aspecte, racionalitat o pasionalitat en la radicalitat és un altre assumpte.
    És complex. Però, per començar, hauríem de definir radicalitat. I, sens dubte, la definició no e spot assemblar, ni de lluny, a la que els mitjans de comunicació ens donen.

  • Estic d’acord amb el teu argument; no s’ha de confondre els termes, però la radicalitat sempre és un mode extremat de canviar, i això inclou en certa manera entrar en conflicte amb l’anterior estat. Per això proposava la responsabilitat davant el canvi. En el cas de Gandhi, encara que ens el pintin amb els roses més pacífics, hi va morir i/o humillar a molta gent per la causa, i això inclou la conflictivitat. Per això no crec que hi pugui haver radicalitat sense conflictivitat, pq la radicalitat és extrema y ha de xocar amb la situació anterior.

  • Sí, pot ser. Però el que dic és que la responsabilitat també inclou en saber entrar en conflicte, quan és necessari.
    Tinc un conte que parla d’un tipus que no sap dir que NO i que es passa la vida evitant entrar en conflicte. És objecte de tot tipus d’injusticies i, també, d’alguna manera, és injust amb els altres….
    Això vull dir, més o menys. No crec que la responsabilitat tingui que veure, com ens fan creure, amb ser políticament correcte.

    Però crec, de tota manera, que estem força d’acord en els plantejaments generals…

Responder