Música

Gossos de pluja

Escrito por

Taxi? Potser es millor caminar. Caminar cap al llindar amb els gossos de pluja. Dins un rellotge trencat, esquitxant-se de vi amb els gossos de pluja. Jo també sóc un gos de pluja. Que s’apaguin totes les llums! Com ballàrem dominant la nit! Sempre ens hem esperat a fora de les nostres ments. Esperant a l’esperança. Dóna-li el meu paraigües als gossos de pluja i torna’m a dir a cau d’orella, ballant, que mai més tornaré a casa. Torna a dir-me a cau d’orella, mentre m’entortolligo en els teus cabells llargs i negres, que mai més tornaré amb tu.

La veu trencada. Els sons guturals. El só d’algú que volia ser gitano. L’acordió planyent, torturant les goles oprimides, esmenta records punyents soluts en el temps. Tom Waits. Regust a Kusturica, a Comelade. Olor de “blues”, de tristesa.

Autèntic folklore americà, barreja de folklores amb entitat pròpia. Una minoria; ell mateix, Nick Cave, P.J. Harvey i pocs més. Curiosos, observadors, conscients, sempre a contracorrent, sempre envers l’alliberament d’aquest amo pervers que és la impotència, sempre ensopegant amb els sots de l’alcohol, les drogues i la follia, massa sovint, úniques sortides.

Jo també sóc un gos de pluja, cercant un porxo on trobar aixopluc. Jo també sóc una metàfora, amb nas de pallasso escarnint un sentiment. Jo també sóc dins un rellotge trencat, pel que sí corre el temps. Jo també ballava sotmetent la nit i tu, constrenyent-me suaument amb els teus cabells negres em trencares l’espinàs. Sóc la tristor, la impotència, l’esgotament, l’absurd, l’algèsia, el somriure foll d’una vella dement, la brutícia d’una falsa catarsi, l’alegria d’una puta quan no rep una batussa. Jo també sóc un gos de pluja.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

1 Comment

  • “porque en aquel tiempo, crecer hubiera sido un crimen, yo me quedo aquí, junto a los perros románticos”

Responder