Teatro

La nit just abans dels boscos; Bernard-Marie Koltès

Escrito por

Només de pensar-hi em poso malalt, em vénen ganes de donar-me a la beguda (si no fos per la cosa dels diners), de fotre el camp d’aquí (si algú sabés on anar), d’estar-me en una habitació, col·lega, on pogués parlar, aquí no aconsegueixo dir el que t’he de dir, hauríem de ser en una altra banda, ningú al voltant, sense la cosa aquesta dels diners ni aquesta merda de pluja, tranquil·lament, com asseguts a l’herba o alguna cosa per l’estil, que no ens haguéssim de moure més, amb tot el temps per davant, sota l’ombra dels arbres, i llavors diré: això és casa meva, m’hi trobo bé, m’estiro i ciao, però això, col·lega, impossible, ¿has vist potser cap lloc que et deixin tranquil, has vist potser cap lloc que et deixin estirar-te i ciao? no s’obliden mai de tu, col·lega, no cal que t’hi matis, estan per tu, et fan moure el cul a empentes, no et deixen en pau, t’han de fer fora, et diuen: vés allà, i tu te n’hi vas, allà baix, mou el cul i fora, i tu vas i fas les maletes, quan treballava em passava la vida fent les maletes: a treballar a una altra banda, la feina sempre has d’anar a buscar-la en una altra banda – no hi ha temps per esplaiar-se, ni temps per flipar, ni temps per estirar-te a l’herba ni per dir: ciao, a cops de peu al cul et faran fora, a treballar allà, i encara més enllà, més lluny i encara més lluny, fins a Nicaragua et portarien a empentes, tranquil·lament, ja que als d’aquells països els foten cops de peu tranquil·lament i vénen a parar aquí, ni parlar, ni dormir, ni flipar, si vols treballar, fora d’aquí, llavors, si ens deixem fer això: nosaltres, els cabrons de per aquí, ens deixem empènyer a cops de peu al cul fins a Nicaragua, i els cabrons d’allà, es deixen dur i vénen a parar aquí, mentre que la feina continua estant sempre en una altra banda, i mai no pots dir: això és casa meva i ciao.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

Responder