La societat de consum s’estén, s’estén arreu. Tot s’ha de poder convertir en un producte fàcil d’empaquetar. Consum per consum. Consum com a sistema que inventa necessitats, feines, creixement; i inventa interessos per a poder, finalment, tornar a consumir.
La cultura beu del passat, de tota creació prèvia. Tota manifestació cultural és una recombinació, i cada nou creador hi afegeix una nova part, un nou sentit, una ampliació que passa al domini públic. Al segle divuit els llibreters anglesos van començar a exigir el dret a perpetuïtat sobre la còpia i distribució dels llibres cedits pels seus autors. L’Estatut de la Reina Anna, aprovat pel parlament anglès al 1710, va ser la primera norma sobre drets de còpia de la història. Aquesta llei establia que totes les obres publicades rebrien un termini de dret de còpia de catorze anys, renovable per una vegada si l’autor seguia viu. D’aquesta manera, l’obra podia quedar segregada del domini públic durant vint-i-vuit anys com a màxim. Actualment, aquesta segregació implica la inexistència, pel que fa a la creació, de les peces marcades. S’impedeix beure del passat recent, si s’arriba a un cert punt d’evidència.
La música creada amb mostres d’altra música pateix especialment aquesta persecució. Al cap i a la fi tot el que fan sovint els músics és agafar fragments d’altres cançons, modificar-los, enganxar-los entre ells, mesclar-los.
facebook: