Música

Jeff Buckley

Escrito por

Ficar en el mateix sac a Ravel, Ellington i Bartók, aprendre alguns ritmes interessants d’ells, i saber expressar la música sobre el paper, donar-li aquesta dimensió màgica i sistematitzadora que té l’escriptura. Això va ser el que Buckley no va trobar una pèrdua de temps de l’institut. Des que als dotze anys decidí fer-se músic, no va parar d’absorbir, de treure profit del seu entorn, de la seva mare, pianista i violoncel·lista, del seu padrastre, que des que uns anys enrere els seus pares es divorciessin, havia fet la funció de pare i sempre li parlava i li feia escoltar Led Zeppeling, The Who i altres grups de rock dels seixanta i els setanta. Rebé també la influència de grups coetanis de la seva adolescència, com Genesis, Rush, Yes, o Al di Meola. Una certa component genètica li deu al seu pare biològic, Tim Buckley, també músic. En conèixer la seva mort decidí portar el seu cognom.

El seu registre vocal és sorprenent, més de quatre octaves. A més de la seva veu de castrati, la seva capacitat per a crear melodies i el seu sentit estètic amb els arpegiats ràpids i lleugerament dissonants, enriqueixen les seves composicions que, d’entrada semblen molt més senzilles del que en realitat són. La seva originalitat amb els acords i les seves progressions es pot veure reflectida en la feina de Ben Harper.

El to de la seva música era, sovint, trist i introspectiu. Això es podia veure, sobretot, quan tocava versions de temes dels seus músics més admirats. Halellujah, de Leonard Cohen, és un d’aquests casos en què hom troba millor una versió que la original. Podríem trobar una certa analogia amb Antonio Vega tocant Serrat.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

1 Comment

  • Excel·lent article Adolfo!! Jeff Bucley va ser un geni, Grace és el millor disc dels 90′

Responder