Música

Noranta

Escrito por

Fer trenta anys. O ser-hi a prop. Apareix la nostàlgia, aquella sensació de retrobament d’un mateix amb el seu passat, amb les seves experiències, amb les seves frustracions, amb la por a la mort cada cop més racional, l’enteniment del “néixer és començar a morir”. Mirar enrere sempre obliga a classificar, difós pels tòpics aliens sovint, en lustres o en decennis. Sempre hem sentit a parlar dels seixanta, els setanta, els vuitanta. Sempre hem sentit parlar, a aquells que començaren a tenir consciència llavors, sobre les seves influències, les seves arrels, què escoltaven i què sentien.

Els noranta. Un decenni de ressaca dels vuitanta; la baixada després de la pujada d’un temps d’excessos que prometien el trencament permanent amb la realitat. El retrobament amb aquesta, cara a cara. Excessos que ja no són una fugida optimista, que ja no són per a experimentar noves sensacions, sinó per a fugir d’un lloc insuportable en plena consciència.

Des de la distància es comença a llegir en el temps, a la història que hom té a la memòria, el gust, l’essència d’una època caracteritzada per l’inici de la fi del radicalisme, la fi de les ideologies. Més tard arriba l’assumpció, l’acceptació i el reforçament d’aquest nou statu quo. De Jeff Buckley, Pearl Jam o Nirvana, a Garbage o System of a Down. I aquells que ja començaren als vuitanta i seguiren el decenni següent, que serveixen de llenç als altres, com Bowie, Pj. Harvey, Nick Cave, The Cure…

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

Responder