Música

Indústria

Escrito por

Costa molt trobar música en català. No hi ha indústria. No hi ha gairebé demanda. No hi ha, gairebé, un públic ignorant que consumeixi porqueria com sí passa amb la música en castellà o amb altres llengües imperials. Mai no es fan les coses ben fetes. Mai s’intenta la utopia. Música per música, creació per creació. La línia entre la música i la poesia indistingible. Primer la música, després la indústria. S’intenta ser com els altres, imitar per a ser normal. Gregarisme, el mateix gregarisme que incita a hom a insultar a un negre, a insultar a un blanc, a odiar, a acceptar abusos de poder, a sotmetre’s a la injustícia, a executar actes injustos. S’intenta ser igual que els altres. De vegades amb escòria d’allò mes baixa que sembla, més aviat, un sondeig comercial; altres voltes amb pseudo-cantautors somnífers i buits i arrogants com Roger Mas o SanJosex, o amb la música de sobretaula de senyoret burgès amb poc cervell i molts diners per a instruments de grups com Manel o Els amics de les arts. Un panorama nauseabund desenterbolit, de tant en tant, per aquells que fan que no es perdi l’esperança, per aquells que encara són músics i poetes; Sílvia Pérez Cruz amb la seva veu encisadora, Joan Miquel Oliver i Antònia Font, Pascal Comelade, Quimi Portet, Albert Pla, Adrià Puntí i molts altres desconeguts. Sense demanda, però amb oferta.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

1 Comment

  • escoltaré a la silvia, perquè el panorama no dóna per molt més, encara que a vegades et trobes amb algun grup que no està pas malament com els mazoni, le petit ramon o els genials Jalea real (no jaleo)

Responder