Música

Nova Orleans

Escrito por


El comiat preferit a les cartes de Louis Armstrong era “red beans and ricely yours”. Els dilluns, a Nova Orleans, és aquest plat, mongetes vermelles amb arròs, el què s’acostuma a sopar. Ostres, crancs de riu i altres plats criolls fan coneguda la ciutat com una de les poques gastronòmicament acceptables dels Estats Units. Africans, francesos, centre-americans i espanyols conformen el substrat cultural de la ciutat de les bandes militars als enterraments què, a poc a poc, van afegint-li Jazz a la seva marxa, mort amb ritme nostàlgic.

La ciutat del Rithm & Blues, un Blues menys trist, més enèrgic, la baula perduda entre el Blues i el Rock. I sobretot Jazz, Jazz en essència com a difús, com a improvisació i combinació. Un Jazz en el què es veu com enlloc la factura africana, el record ancestral, de no fa gaires generacions, de l’esclavatge, del segrest i de la llunyania de la llar i de la tribu, dels treballs forçats, de l’oblit forçat de part de la identitat. Un Jazz amb arrel, també, caribenya. Un Jazz pare del Rock; com a mare, el Blues.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

2 Comments

  • Para quien lea: busquen por ahí la serie Treme, del mismo creador que The Wire (creo, no me hagan mucho caso), y que está basada en la recuperación de Nueva Orleans tras el huracán Katrina.

  • De hecho el artículo está inspirado por ella.
    The wire brutal, adictiva.

Responder