Música

Música clàssica negra

Escrito por

La improvisació i l’espiritualitat de Duke Ellington sempre han marcat especialment l’estil difícilment classificable de Nina Simone. Compositora, pianista i, sobretot, cantant. Una veu privilegiada i emotiva, intèrpret de cançons, de sentiments, d’emocions. Una veu africana, propera a les seves arrels. Simone va abandonar els Estats Units després de l’assassinat de Martin Luther King. Ja quan tenia deu anys, al seu primer recital de piano, instrument que tocava des dels quatre, els seus pares, que seien a primera fila, van ser obligats a cedir el seu lloc a uns blancs. La falta de recursos de la seva família i, sobretot, el color de la seva pell, pel què li denegaren una beca rere l’altra, li van impedir convertir-se en la primera pianista negra de concert. Coherent i valent, va decidir exiliar-se de la seva terra, farta de la segregació. Valent per ser prou coherent per a no voler viure a un país que menysprea per sistema els negres per ser negres. Quedar-se significava ser una màrtir, o bé ignorar i esquivar la situació i viure a la submissió. La mort de King va ser massa. La idea de que amb voluntat i valor polític es podia aconseguir qualsevol cosa començava a afeblir-se per a ella.

Aquesta frustració, aquesta impossibilitat, aquesta impotència, van apropar Simone al Jazz i al Blues al haver de treballar a un club nocturn a Atlantic City per a ajudar els seus pares. El Jazz neix de l’esbarjo de les situacions injustes, de la misèria, de la impotència. A Simone no li agradava el terme Jazz. Com ella deia: “Jazz és un terme dels blancs per a definir la música negra. Jo faig música clàssica negra”.

  • Comparte:
  • Facebook
  • Twitter
  • Tuenti
  • Digg

facebook:

Responder