Tanquem una etapa. Una etapa de retards i recordatoris, de creació i de vegades d’inèrcia. Un tema: la música. Art de les muses, allò a què es dediquen, inspiració. És abstracció en essència, concreta. És un núvol d’imaginació, és comunicació, el llenguatge real de la ment. Un canal de missatges irracionals amb molt de sentit.

Els creadors. Personatges que es mouen dins aquest núvol i que, sovint, necessiten desendreçar els seus sentits per romandre-hi. Addictes a la malenconia, al dolor, a la passió, a l’alegria desfermada i a la depressió suïcida. A la vida. A les experiències vitals de les què la música no és més que l’eco intel·ligible de les emocions viscudes. Una voluntat de transmetre-les, un crit ordenat en to, tempo, ritme. Allò que sent Sísif al imaginar el paisatge que se li pressenta quan arriba al cim, pausa de la seva feixuga condemna, l’existència. És, doncs, oblidar l’existència, oblidar el cos mortal i putrefacte, les pors i les regles. Un moment, un instant en què hom sent com la pressió i l’ansietat s’escolen entre les melodies com s’escola l’aire entre les vàlvules d’un saxòfon.

De l’origen més humil a la mansió de l’actualitat, passant per moments crítics com ara la presó, la depressió, la bogeria i gairebé la caiguda total, Ozzy Osbourne, en solitari o amb Black Sabbath, va iniciar tot un estil musical al que deuen la seva existència Metallica i molts altres grups dels vuitanta, noranta i d’ara. Potser hom hauria de plantejar-se si fóra possible que Ozzy denunciés Metallica perquè els seus estils s’asseblen massa. No mereixerien menys, després de la persecució que fan i han fet a qualsevol eina que permeti compartir arxius, de música o d’altres tipus, entre individus de manera privada.

Aquesta obsessió, aquest vici de posar el símbol de dolar rere absolutament tot, de voler cobrar per qualsevol reproducció que es faci de la “seva” música, no s’imagina en l’Ozzy que arrencava caps de coloms. No es pot imaginar en tots aquells que es dediquen a FER MÚSICA, i no a comerciar-ne. Diferent és el fet que algú s’atribueixi l’autoria d’alguna obra artística, però voler cobrar sense fer res és més propi dels lladres. La música no és de l’autor, l’autor destil•la les seves influències i les ordena segons la seva experiència. Juga amb allò que ja coneix i ho combina d’una manera nova.

La mort dels ideals polítics implica la mort de la lluita per aquest ideals. Sense ideals la lluita esdevé abstracta, i l’abstracció és només pels intel·lectuals. La gent plana necessita líders, proclames, acampades… Alhora, els ideals encaminen el pensament dels intel·lectuals, i el monopolitzen.

La música de Daniel Johnston és fruit de la innocència d’un nen que no pot deixar de ser-ho. La pèrdua de contacte amb la realitat fa que es tanqui, i que la seva ment evolucioni induïda per una barreja entre la realitat que l’envolta, la seva imaginació i, extra-passant-la, les seves al·lucinacions, alimentades durant la seva joventut pel consum de LSD. Un nen permanentment en joc i amb una conducta obsessiva que li permeté promocionar-se sense medis i, literalment, colar-se a un escenari de la MTV, cosa que el popularitzà. A tothom que en volia, li donava una cinta de la seva maqueta. Quan no li en quedaven còpies, simplement la tornava a gravar al seu estudi casolà, un orgue i una gravadora de casset.

L’interès en ell augmentà després que Kurt Cobain aparegués sovint vestint una samarreta amb la caràtula de la seva maqueta. Tot i que llavors Johnston es trobava tancat a un psiquiàtric, començà una guerra entre les discogràfiques per tal que signés amb elles. Les seves raons eren poderoses. No va voler signar per Elektra Records perquè portaven Metallica. Estava convençut que eren enviats de Llucifer. Va fer fora també al seu agent per estar posseït per Satanàs. Finalment va signar per Atlantic Records, i més tard per Yip Eye Music, tot i que és més conegut per les versions que han fet de temes seus Tom Waits i Beck entre d’altres.

Aquesta frustració, aquesta impossibilitat, aquesta impotència, van apropar Simone al Jazz i al Blues al haver de treballar a un club nocturn a Atlantic City per a ajudar els seus pares. El Jazz neix de l’esbarjo de les situacions injustes, de la misèria, de la impotència. A Simone no li agradava el terme Jazz. Com ella deia: “Jazz és un terme dels blancs per a definir la música negra. Jo faig música clàssica negra”.

Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam i el guitarrista Michael Brook signen la banda sonora d’aquesta colpidora història portada al cinema per Sean Penn, sobre el llibre homònim de Jon Krakauer. Vedder va guanyar el Globus d’Or a la millor cançó original de 2008 per Guaranteed.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

Estic fart. El sistema conspira contra mi en una espiral de dificultats administratives i financeres sense fi, i ningú ha pensat en la gent que es troba a la meva situació. Òstia quina merda! Quants en portes tu? Jo ja en porto quatre. Antonio! Un altre Whisky!. Demà estudiaré. Ho juro.

Sovint, la nostra ignorància del món anglosaxó fa que descobrim, corpresos, que cançons que suposàvem d’algú són, en realitat, d’algú altre amb un estil que difícilment associaríem al primer. Hi ha autors de qui sorprèn la quantitat de cançons que han passat a l’imaginari col·lectiu com a obres d’altres. Un dels casos més espectaculars és el de Johnny Cash. Entre la seva discografia podem trobar cançons com Personal Jesus popularitzada per Depeche Mode, o One popularitzada per la banda U2. També és ben coneguda la seva Rings of fire o I walk the line.

Un poeta incansable que pertany a la història de la música folklòrica nord-americana. Romangué en actiu des de 1954 fins a la seva mort el 2003. Més de cinquanta anys de carrera que deixen innumerables discos i senzills gravats a diversos segells. Va col·laborar, a més, amb tota mena d’artistes tant del Country com d’altres estils més o menys propers a la música popular.

Sempre vestit de negre, com a protesta eterna vers la injustícia, cantava i parlava sobre tot allò que el marcà, la feina als camps de cotó, que sovint s’inundaven, la gran depressió i, molt especialment, la mort del seu germà el 1944 treballant amb una serra. Sempre el perseguiria la culpa, esperonada per la duresa del seu pare, que sempre més li recordarà que hi hauria d’haver estat, ajudant-lo. Cash tenia una personalitat complexa, que reflectia també la complexitat d’Estats Units. De cristià convençut i moralitzador a les seves cançons, queixant-se de la deriva a la què anava el país, a drogoaddicte a la deriva, patint diverses desintoxicacions i recaigudes que maldaren la seva salut.